Una de les dèries de l’arquitecte Antoni Gaudí fou sempre el recurs de retornar als seus orígens per obtenir la inspiració que buscava per a les seves obres.

Les Muntanyes de Prades i del Montsant li aporten les formes de la roca calcària erosionada pels mil·lennis. Ni les superfícies són fines, ni les estructures rectilínies. La façana de la Pedrera és com una cinglera d’aquells indrets, on la natura ha modelat la meravella.

L’erosió de l’aigua. Un corrent d’aigua, en arribar a un desnivell, es precipita i arrossega les parts més dèbils de la pedra. Una gota caient durant mil·lennis en el mateix lloc perfora la duresa de la llosa i modela formes increïbles.

Les obertures de ventilació poden estar inspirades en els petits forats que Gaudí observa a les pedres vermelles de sauló de les Muntanyes de Prades i del Baix Camp.

Un marge, una cabana, un forn de pedra seca: l’encaix precís de les pedres que formen una construcció sense cap material que les cohesioni. L’anarquia de la seva col·locació realça la bellesa del conjunt.

Una superfície esfèrica impedeix que la pluja esquitxi. Gaudí havia vist com un pagès feia un paller i com el coronava amb fang.